"Pense que ha arribat l'hora del teu cant a València"
V.Andrés Estellés
No es pot dir en paraules
allò que amb el cor es sent
i es mon amor per València
una flama ardent.
Des dels armelers, fins la xufa
terra de tots els valencians és
i s'ha d'amar, i s'ha de respectar
el tresor que molts veien amagat.
Apartada pels castellans,
antany humiliada, esquerdada
recordem Almansa
i Xàtiva "La Socarrada".
És per aquest menyspreu
que sent ràbia, em fa tremolar
que poc a poc la nostra terra, cultura
en el món de l'oblit es vaja quedant.
Sagnen els meus ulls
quan contemplen una horta que mor
masies abandonades
i la terra emetent el seu plor.
Però la meua ànima s'eixampla
veient la Seu, el Micalet
estant al cim del Garbí
saborejant la melosa paella
o la seca textura d'una armela
la dolçor de l'orxata i la calor
i la suor correguentme el front
replegant l'oliva, camps d'oliveres inmensos
i llastres mal llaurades...
Tot açò i molt més,
(que no cabria ni en tots els llibres del món
(ma si n'hi ha que dir, de València))
és el meu cant a València, vos el regale a vosatros, valencians,
i als mig germans catalans, en fi, qui sàpia de què parle
i qui no ho sàpia, que es fota...
això que es perd.
