Dotze corbs (i altres contes)

Nit caiguda, nit estrelada

Dotze corbs a la teulada

Guaiten, esperen, ansiosos…

Esperen

Car la teua ànima volen arrabassar

I, mentres els teus ulls

Estiges obrint, despres tancant

Dels seus forats hauran desaparegut.

Després, amb açò descontents

De menjar-te les tripes faran intent

En un obscur ritual, la teua sang bebent

I et dixaran buida de tot:

Pensament, ànima i sentiments.

Cuida’t d’ells, i per si no saps qui són

Aquestos corbs

No t’en preocupes, que jo

Et diré els noms.

No són més que aquells de què

buidar-te de tota vida és missió

Amb el futbol, els bous l’educació  

(encara que només són contes, no em faces cas...)

República

Per què comence així el meu blog?

Simple com respirar,i clar està,
que la terra,pel sender de gloria
amb pas majestuós vol caminar

Esta terra per tots estimada
i pels corbs foradada.
Que no cal que penseu en pardals, no
sino en els toalitarismes
que un dia feren tant de mal.

I es per això, i no per altra cosa
que els polítics que no fan més que nosa
de damunt ens hem de llevar.

A més, si la memòria no m'enganya
el cap feixista, amb mala manya,
un cap d'estat i militar instaurà;

que ningu el volia aquest home, no
tan sols uns pocs cecs i tossuts
pensant que el sistema monarquic
d'Espanya era el futur.

Vist està que així no és
i, com que la nació va morint,
tot este poema és per a dir
que la República demanem!